QUÈ PASSARIA SI LA MEUA FAMÍLIA I JO MARXAREM A ALEMANYA?

Aquesta suposició va ser realitat per a moltes famílies als anys seixanta de segle passat. De molts pobles de la vall van marxar molts homes i algunes dones cap a Alemanya a treballar a les fàbriques de cotxes o les fundicions metal.lúrgiques .

Any 1920, emigrants valencians a l'Argentina


Algunes famílies es van endur els seus fills encara menuts.Com degué ser la integració dels fills a l’escola i a la societat?.

Aquells xiquets i xiquetes quan van arribar no coneixien ningú, tampoc entenien ni sabien parlar alemà. El clima d’aquell país és molt diferent al nostre, alguns hiverns baixen a més de dotze graus sota zero. Les festes també diferixen molt, no fan moros i cristians com ací.No era fàcil traure una xica a ballar en les festes dels pobles si no li podies dir ni qué bonica eres!.

Aquests darrers anys ,a la vall també n’hi hagut faena extra.Van vindre famílies de diversos llocs del món a treballar i els seus fills i filles són alumnes i companys nostres al J. Segrelles.

Per cert, J. Segrelles també va emigrar a Catalunya i als EE:UU.Però anem al gra!. Com anàvem dient, han vingut alumnes d’altres països a l’institut. Els nouvinguts ...com s’han adaptat? . Els companys que venen de Sudamèrica tenen l’avantatge de entendre almenys el castellà però i els que venen de Ucraïna, Romania o....? I els que venen de països on no utilitzen les mateixes lletres que nosaltres?.

A classe hem fet alguns ESCRICS sobre el tema. Els alumnes que han nascut i s’han criat ací han fet un exercici d’EMPATIA( s’han posat en lloc des nouvinguta) i han descrit hipotèticament com es sentirien si demà mateix estigueren en Alemaya visquent.

Els alumnes que han vingut des del seu país de naixement han explicat com els ha anat, com s’ha sentit què han fet per “estar” amb tots.

Hem triat dos fragments de dos escrics de dos nouvinguts.

En aquests escrics no direm el nom dels autors dels textos per respecte a a la seua intimitat.

Vinga! Ja tardem massa!

ESCRIC NÚMERO 1:

“Vinc d’un xicotet i bonic país anomenat Bulgària ,la seua capital té nom de dona , Sofia.Les coses allí no anaven molt bé.La meua família va decidir anar a un país on hi haguera faena. I ens en vam vindre cap ací.

Fa quatre anys i tres mesos que estic ací. El primer dia d’escola em semblava tot molt estrany , tots em parlaven i preguntaven coses però jo no entenia res. Estava en quart amb una cosina meua que tenia la meua edat.

A l’hora del pati no sabíem qué fer, els professors s’acostaven a nosaltres ens parlaven però nosaltres els miràvem amb cara de tontes perque no enteníem res.

I aixina van passar tres o quartre mesos fins que vam començar a entendre i a parlar en valencià.

Després, quasi cap xiquet ens feia cas perque erem estrangeres i passaven de nosaltres.Gràcies que tenia la meua cosina i podia parlar i jugar amb ella.

Al cap de dos anys ella va tornar a Bulgària i jo em vaig quedar sola.i vaig haver d’espavilar-me.A l’escola estava amb les xiques de la meua classe.i a voltes quedava amb elles Alguna vesprada entre setmana i el cap de setmana me`n’anava a Ontinyent amb la gent que coneixia allí.

Fa uns quants mesos que vaig començar l’institut,al principi no tenia ganes de vindre però després em va agradar ; vaig fer amigues i encara que és avorrit m`ho passe bé amb els companys de classe que m`han tocat.

Fa un any o per ahí no volia estar ací, volia anar-me’n al meu país però ara m’agrada més perquè he fet amics i m’ho passe bé amb ells.

ESCRIC NÚMERO 2: (Aquest text fer per un alumne xinés pertany al curs anterior anava acompanyat de dibuixos i estava escrit amb moltes errades i verbs en infinitiu. l’autor ja no ve a l’institut. Per nadal vam organitzar un campionat de ping pong a iniciativa seua)

Sentim-lo:

“Jo vaig nàixer en un poblet anomenat Shiag Teng a dos mil quilòmetres al nord de Pequín, a la Xina. Primer van vindre el meu pare i la meua mare a Madrid i la meua germaneta i jo ens van quedar al poble amb els meus avis. Jo m’alçava cada dia a les set per anar a l’escola .començava a les vuit, dinava a l’institut i després de dinar feia dos hores més de classe i, caminant, cap a casa.Tenia un amic que era el campió de ping pong de l’institut, si vosté vol organitzem un campionat ací.

Vosté em demana que explique alguna cosa sobre el meu poble. Mire, davant de casa dels meus avis n`hi havien camps de conreu. Quan inundàvem els bancals d’aigua per a conrear l’arròs i l’aigua baixava jo i la meua germana amb una cistella agafàvem els peixos que havien quedat en terra, al bancal, i els els portàvem als nostres avis i ells els guisaven.

A mi no m’agrada vindre a l’institut no entenc quasi res. L’ única clase que m’agrada és la de matemàtiques , jo ho entenc tot i diu el mestre que el meu nivell és molt bo.

Li tinc pànic a l’hora del pati .Me’l passe tot a la porta d’entrada esperant que toque el timbre per entrar, a més de que no sé parlar ni castellà ni valencià no crec que les meues històries li interessen a ningú. Si n’hi haguera una taula de ping pong ensenyaria als que volgueren a jugar.

A voltes em pregunte què haguera fet jo si un xiquet d’ací haguera vingut tot sol al meu institut a la Xina ..La veritat és que no ho sé.”.

Com a professor puc dir que em fa com.... una mena de pena vore gent solitària pel pati. No puc dir res més.

SALUT i a seguir fent ESCRICS!!!